El dolor crònic és un dels temes que més m’ha fet reflexionar des que vaig començar a formar-me en Tècnica Alexander. La neurociència actual ens diu que no és simplement un senyal directe de dany físic. És una experiència que crea el cervell, basant-se en la seva avaluació de si hi ha una amenaça real o no.
Això pot sonar contraintuïtiu. Si em fa mal, és perquè alguna cosa està malament, oi? No sempre. El cos envia informació constantment al cervell, però és el cervell qui decideix si aquesta informació mereix produir dolor. De vegades aquest sistema d’alarma es torna hipersensible i segueix sonant encara que ja no hi hagi cap perill real – com l’alarma d’una casa que salta per un corrent d’aire o perquè ha passat la mascota, sense que hi hagi cap intrús de veritat.
De «crònic» a «persistent»: un canvi de paraula amb molt de pes
Hi ha un matís de llenguatge que em sembla important compartir. Solem parlar de dolor «crònic», una paraula que sona a sentència permanent, a alguna cosa que no té solució. Però la neurociència actual prefereix parlar de dolor «persistent» – un patró que s’ha repetit i consolidat, sí, però que segueix sent un patró, no una condició fixa i immodificable.
No és només qüestió de semàntica. El cervell té la capacitat de canviar les seves connexions al llarg de tota la vida (el que s’anomena neuroplasticitat). Si el dolor és un patró après per un sistema hipervigilant, també pot ser un patró que es desaprengui. Això no vol dir que sigui fàcil ni immediat, però sí que el «per sempre» no està garantit.
Vaig començar a aprofundir en aquestes idees durant un curs de 8 setmanes sobre neurociència del dolor per a professors de Tècnica Alexander, que vaig fer entre febrer i març de 2024. Va ser gairebé en acabar el curs quan vaig descobrir la feina de divulgació del Dr. Arturo Goicoechea, neuròleg espanyol que el 2023 va publicar El dolor crónico no es para siempre, on desenvolupa aquestes idees per al públic general.
Goicoechea és pioner a Espanya en l’estudi dels anomenats «símptomes sense explicació mèdica» i la neurobiologia del dolor. Va dirigir la Secció de Neurologia de l’Hospital Santiago de Vitoria fins a la seva jubilació el 2011, i des de llavors es dedica a la divulgació. Segons les xifres que ell mateix cita, el dolor crònic afecta aproximadament el 30% de la població mundial – així que aquestes idees tenen rellevància per a moltíssima gent.
Per què m’importa això com a professora de Tècnica Alexander?
Perquè encaixa perfectament amb el que fem a cada classe. Quan treballem aquesta pausa abans de reaccionar automàticament, no només estem canviant postures. Estem oferint al cervell informació nova: que moure’s no és perillós, que no cal protegir-se tant, que el perill que percebia ja no hi és.
El dolor persistent, vist així, no és una sentència de per vida. És un patró après, i el que s’aprèn es pot desaprendre – exactament el principi sobre el qual es basa tota la nostra feina.
El que més m’ha sorprès:
Que el simple fet d’entendre-ho ja té un efecte terapèutic. Quan una persona comprèn que el seu dolor no significa necessàriament que alguna cosa s’està trencant, la por al moviment comença a disminuir. I aquesta por és, moltes vegades, el que manté el cicle de tensió i dolor.
Si t’interessa aprofundir en això des d’un punt de vista més científic i accessible, recomano el llibre del Dr. Goicoechea. Està escrit per al públic general, en castellà, i et pot ajudar a entendre per què el teu cos fa el que fa – i per què el canvi és possible.
Una pausa, no una aturada
Aquest estiu estic pausant les classes individuals mentre busco un local a Màlaga (ciutat i província), però estic aprofitant el temps per seguir formant-me amb professors de referència de la Tècnica Alexander. Seguiré compartint el que aprengui per aquí.