Et lesiones sempre al mateix lloc? Les lesions esportives repetitives no són mala sort. Tenen una explicació – i més d’una manera d’abordar-ho.
Per què ens lesionem on ens lesionem
Ens lesionem sempre als mateixos llocs per una multitud de raons fisiològiques i històriques.
D’una banda, cada persona té particularitats físiques: en el desenvolupament d’un os, una articulació, la musculatura, o fins i tot en com percebem el nostre propi cos en l’espai. De l’altra, desenvolupem tota la vida hàbits inconscients – de moviment, de respiració, de postura – que amb el temps creen «patrons» sobre la base dels quals funcionem en totes les nostres activitats. I portem també la nostra història de traumes – físics i psicològics, que s’alimenten mútuament – que modifiquen de manera duradora com usem el nostre cos, moltes vegades sense adonar-nos-en.
El resultat: tenim zones més vulnerables i portem anys compensant sense adonar-nos-en. Quan la musculatura de suport – la musculatura profunda – no fa la seva feina, el cos compensa usant la musculatura superficial per a tot. Aquesta musculatura no està dissenyada per a aquesta funció, i acaba sobrecarregant músculs i articulacions que no haurien de carregar amb aquest pes – en la vida quotidiana, no només en l’esport. Així, certes zones acumulen tensió i desgast de forma contínua. I quan el nivell d’esforç puja de cop, és exactament allí on el cos diu prou.
La meva història (o: com vaig deixar el flamenc després d’haver-me espatllat el peu)
He tingut tendència tota la vida a recolzar-me massa sobre la meva cama esquerra quan estic de peu.
De jove, dolors al genoll esquerre. Els kinesiterapeutes (a França no anem a la clínica de fisioteràpia, sinó a la clínica de «kiné») em manaven «reforçar alguns músculs». El resultat: millora temporal, patró intacte.
Més tard, el meu maluc esquerre tendia a dislocar-se lleugerament. Després, amb la pràctica intensiva del flamenc, em vaig espatllar l’articulació del dit gros del peu dret. Tots aquests llocs tenien una cosa en comú: sobrecarregats de tota la vida. Quan va pujar la intensitat, van cedir.
Va arribar un moment en què vaig haver d’abandonar la pràctica del flamenc al nivell que em corresponia. «El meu peu» no ho aguantava.
La Tècnica Alexander: quan tot comença a encaixar
Als 40 anys havia sentit parlar de la Tècnica Alexander, i vaig llegir un llibre sobre ella. Tenia la intuïció que les meves «debilitats» físiques tenien a veure amb un problema més general d’equilibri que podria millorar. I potser – només potser – podria tornar a ballar com volia.
A la primera classe ja vaig flipar: des del «no res» (aparentment), hi va haver un «cruixit» a la meva articulació problemàtica del peu. I amb cada hora més de pràctica de la Tècnica Alexander, vaig poder caminar millor i ballar de nou sense dolor.
Fins i tot vaig descobrir que portava la talla de sabates equivocada. Coses que passen.
Avui el meu peu està millor que fa un parell d’anys. El meu galindó (hallux valgus) no empitjora – fins i tot millora. Només tinc molèsties als genolls després d’entrenar puntades de peu al fitboxing (que és com el kickboxing però sense combat, només practicant els cops… amb música i molt bon rotllo – us explico més al meu canal de YouTube si us interessa).
Què té a veure tot això amb «entrena més, lesiona’t menys»?
El problema rarament és quant entrenes. Està en com et mous – i en els patrons que portes en tu sense saber-ho.
La Tècnica Alexander no reforça la musculatura de la zona lesionada ni et mana fer exercicis a casa. Treballa alguna cosa més fonamental: com uses el teu cos en cada moviment. Quan aquest ús canvia, les lesions esportives deixen de repetir-se.
Entrena més. Lesiona’t menys. No és un eslògan – és el que passa quan entens per què et lesiones.